Andorra, on l'ós és femení

L’ós arquetípic és mascle. Quan vaig començar a investigar el costat cultural de la reintroducció, em van dir que els mites sexuals involucraven óssos mascles i dones, mai óssos femelles i homes. Les festes de Vallespir eren exemples clàssics. La lectura de fons en francès i espanyol va confirmar la meva informació.

Només va ser quan vaig començar a aprendre català que vaig adonar-me que les ósses també tenen un paper. A Andorra i a la veïna Pallars Sobirà, la paraula genèrica per a un ós és femení. Aquell animal que es desplaça pel pendent d’esquí de Grandvalira és una óssa.[i]

Els grans mites i llegendes estan relacionats amb els óssos: el conte popular ‘Joan de l’Ós’ presenta un mascle. Així que, quin és el paper de l’óssa en les festes d’Andorra? La diferència entre l’escenari que es representa allà i el de la veïna Vallespir és immensa.

El meu punt de partida va ser una tesi escrita el 2015 per Eloi Ysàs Trias[ii] En aquell moment, l’única festa que es realitzava encara a Andorra era el Ball de l’óssa d’Encamp.

Allà, l’óssa és gairebé incidental. La festa comença amb una passejada pels carrers en què els protagonistes són acompanyats per una banda de música. Els actors es reuneixen a la plaça principal coberta de palla. En l’obra, els rics propietaris d’aquest camp improvisat han contractat un grup d’homes per segar-lo. El cap els pega amb un bastó per fer-los treballar més. Després arriba una dona, la Fregona, amb una cistella de menjar.[iii] El paper de la Fregona és literalment omplir les boques dels segadors amb menjar i alcohol. Ella se’n porta un de costat. “Vull sexe”, li diu. Després d’uns segons d’acció (totalment vestits), un dels altres treballadors els separen. Ella tria un company diferent. En aquest moment, l’óssa arriba, avançant-se de mans i genolls, grunyint. El seu vestit és suau i pelut, estil peluix. Comença a menjar de la cistella, però immediatament és disparada pels caçadors i després apunyalada fins a la mort.

Els propietaris del camp arriben a cavall. Anuncien “que la mort d’aquesta bèstia és motiu de festa”, pel qual pagaran. Hi ha una dansa i després una foto de grup al voltant de l’óssa; el tipus de foto que fan els caçadors de trofeus quan han matat animals grans. L’óssa mort és portada amb un cavall i les falçs i les escopetes amuntegades sobre ella. És ressuscitada amb medicaments i després portada fora de l’escenari. Tots els actors són homes.

En contrast amb les altres festes dels Pirineus, la passejada per la ciutat és un desfilada i no una part de l’acció. El depredador sexual és una dona i no l’óssa. L’óssa mateixa té un paper molt passiu. La cara del jove que la interpreta no es revela al públic. Així que, l’óssa sempre és un óssa i res més. La idea que un ós i un home són el mateix animal, central a les festes de Vallespir, es perd.

És inconcebible que l’óssa d’Andorra pugui ser simplement la imatge mirall de l’ós mascle de Vallespir. Les dues versions no serien veïnes felices. És per això, em sembla, que l’óssa a Andorra ha estat relegat al paper d’un animal.

Però hi ha llocs on l’óssa és realment un depredador sexual.

A Corea. Un conte tradicional d’Extrem Orient involucra un home i una óssa. Un dia, l’óssa, que vivia en una muntanya sobre el riu Geumgang, va segrestar un fuster. L’home va ser obligat a viure amb l’óssa, que va bloquejar la boca de la cova amb una roca enorme perquè no pogués escapar. Després d’un temps van tenir un fill i l’óssa, creient que el seu company no marxaria, va deixar de tancar la cova. El fuster va aprofitar l’oportunitat per fugir. L’óssa estava desolada i es va llençar al riu amb el seu fill als braços, matant-los tots dos.[iv]

Un conte semblant prové de Turquia: “un jove pastor és segrestat per un óssa a la primavera de 1952. El periodista va escoltar l’aventura de boca del mateix heroi. Dormia prop del seu ramat. Va ser despertat per l’óssa que el va dur en braços de tornada al seu cau. El pastor no va dir res i no es va moure per evitar molestar la bèstia, que li va llepar les plantes dels peus durant un temps considerable. Després va apilar grans blocs de pedra i troncs d’arbres a l’entrada i es va anar. Amb molta dificultat, el pastor va aconseguir eliminar una part dels obstacles i va escapar. Està convençut que l’animal, que era una femella, l’havia segrestat perquè li tenia afecte. Va dir que aventures semblants passaven sovint per la zona: ósses que segrestaven nois i óssos que segrestaven noies.”[v]

No importa que el pastor hagués inventat la història. La importància és que l’arquetip de la història era el conte popular ‘Joan de l’Ós’ (encara que amb una óssa) i que la història encara era vigent fa setanta anys.

Per tornar a Andorra, per què l’ós a Andorra és femení?

Segons Marc Garriga, director del Parc Natural de l’Alt Pirineu, a Twitter: Son ósses perquè

“sempre n’hi hagut molts més al ser la població central i les trobades amb femelles amb cries (més territorials) han estat més freqüents, i al Vallespir i Bielsa [on hi ha una altra festa] on era més infreqüent i misteriós, i més dominat per mascles que són els óssos que més es desplacen.”

És una idea interessant, però només estic mig convençut. El Couserans, a l’altra banda de la frontera a França, també és una àrea central per als óssos i ha de ser-ho en el passat. Però allà, els óssos són mascles. En francès, parlem de l’ours, no de l’ourse.

No hi ha necessàriament una resposta a la meva pregunta, però l’ós arquetípic continua sent femení a Andorra i a la veïna Pallars Sobirà.

Ara, el Ball de l’Óssa d’Encamp ha estat acompanyat per una altra festa, ressuscitada el 2017, a Ordino: anomenada L’Última Óssa. Les festes andorranes també s’han afegit a la llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO.

La darrera notícia és que els óssos reals estan tornant al Principat. Després d’una absència de vuitanta anys, recentment s’ha fotografiat un ós amb una càmera trampa.

El retorn dels óssos reals treu les festes del món del folklore i els dona un nou significat. La reintroducció de la natura es retroalimenta a la cultura local.