En arribar a Santa Eulàlia de Puig-Oriol, el primer que sento en obrir la porta del cotxe és el el dring de les esquelles. Quan surto, noto l’olor del fem acabat de trepitjar a la carretera. Les cabres en qüestió estan corralades a prop, al costat de l’ajuntament.
És el 20 de setembre de 2024 i soc aquí per al vuitè Festival de la Transhumància. Com jo, les cabres han vingut de l’altra banda dels Pirineus però, a diferència de mi, han caminat. Van començar fa deu dies des de Llívia i acaben d’arribar a aquest poble proper a Vic. Encara són molt lluny de casa seva a la costa a la comarca vinícola del Penedès.
Un home jove es mou pel corral. Deu ser Daniel Grialdo, el cabrer. Aviat aprenc que en Dani no és un pastor ordinari.
Per començar, a diferència dels seus companys, no ha sol·licitat les subvencions de la UE que representen més de la meitat dels seus ingressos. No suporta la paperassa i les limitacions, diu.
D’altra banda, la transhumància que ha estat fent aquests dos darrers anys tampoc s’ajusta a la norma. L’any 2023, Dani va conduir per primera vegada les seves cent vint cabres pel camí ramader de Marina. Només van poder romandre a les pastures altes durant un mes i mig perquè la caminada va durar un mes en cada sentit. Enguany, el Dani repeteix l’experiment i ara torna a casa a Alforja, on viuen la seva dona i les seves dues filles durant tot l’any.
En canvi, la majoria dels ramaders ara condueixen els seus animals a les muntanyes en camió, cosa que fan a finals de primavera. Molt pocs fan el viatge a peu, i fins i tot per a aquells excèntrics tres dies és considerat un màxim. Aleshores, el bestiar passa quatre mesos o més a les pastures altes on l’herba és literalment més verda. Al setembre o octubre, tornarà a casa.
Una altra particularitat és que el ramat de Dani està sent estudiat per la Universitat de Lleida conjuntament amb empreses de farratge animal.
I un dels objectius del seu vagabundejaria és promoure la ramaderia als joves. Cada cop que Dani s’atura en un poble, necessita munyir aquelles cabres en lactació, entre vint-i-cinc i trenta. En aquesta època de l’any en produeixen una trentena de litres que ell utilitza per fer formatge. S’anima als nens locals a munyir i a beure’n els resultats. També provo la llet encara tèbia, per primera vegada. És sorprenentment dolç i cremós, gens com el formatge.
***
La implicació de Dani amb les cabres va començar l’any 2008 quan va deixar enrere una vida urbana. Durant més d’una dècada, les pastures properes van proporcionar la major part de l’herba que necessitaven els seus animals. Però l’estiu del 2019 va ser excepcionalment sec i Dani va haver de pagar 6.000 € per farratge. Així, l’any 2020 va provar per primera vegada la idea de la transhumància, al Parc Natural de la Serra de Montsant. A diferència de la majoria de la gent en aquell any de Covid, era lliure de passejar on li agradava. Les condicions de vida eren rudimentàries però aquesta va ser la seva elecció. De vegades dormia sota una balma. El seu equip principal era un trípode i una caldera per fer formatge i un sac de dormir. Va continuar a Montsant durant dos anys més.
Llavors, el 2023, va canviar la seva destinació cap als Pirineus. El catalitzador va ser Joan Rovira, un historiador que porta moltes dècades investigant els camins ramaders catalanes. El primer registre escrit del Camí ramader de Marina, diu, data del 25 d’agost de 1055. Tots dos voldrien veure reviure aquest camí, i la Festa d’aquest cap de setmana forma part d’aquest esforç.
Sovint, els actes de transhumància s’inclouen al calendari turístic, i per què no? Però aquí a Santa Eulàlia la festa és discreta, els detalls només s’anuncien amb quinze dies d’antelació. El festival se centra a transmetre el coneixement a les generacions futures, per la qual cosa tothom menys jo té una connexió amb la ramaderia. Al principi, atès que parlaré sobre la renaturalització, em sento com un llop enmig del ramat, però la meva xerrada és ben rebuda, i aviat em relaxo.
Al cap i a la fi, fins i tot tinc una xerrada cordial amb el pastor i activista anti-ós José-Lluís Castell, conegut com a Pubill. El seu pare, em diu, va començar amb dotze ovelles. Pubill ara en té deu mil. Les seves ovelles encara van de la granja d’Areny a la muntanya a peu, enguany a la Vall de Boí. Ha vingut a la Festa de la Transhumància des del principi. Altres participants em diuen que viu per les seves ovelles. Malgrat la mida de l’empresa, no són només un mitjà per guanyar diners; s’embruta les mans.
També aprenc que la durada de la transhumància del Dani significa que necessita considerar la nutrició amb cura, molt més que si el viatge només durés tres dies. És per això que ha demanat assessorament a la Universitat de Lleida i a dos fabricants de pinsos, Coop Salelles i Tecnovit. El primer problema és que els animals passen gran part del dia caminant, fet que impedeix el pasturatge. A més, passen per quatre ecosistemes diferents, de manera que cada setmana les seves necessitats alimentàries són diferents. Per combatre qualsevol dèficit, les cabres reben suplements elaborats especialment.
El segon problema és l’aigua. Antigament, cada poble tenia un pou o l’aigua es canalitzava des d’un riu cap a un abeurador. Tant els pous com els abeuradors estan ara secs. Per tant, el ramat s’ha de conformar amb l’aigua de l’aixeta. Però a les cabres no els agrada l’olor del clor i es neguen a beure més del mínim. Per combatre aquest problema, els tècnics afegeixen a l’aigua melassa de remolatxa, juntament amb nutrients i vinagre. És una poció que és alhora atractiva per a les cabres i un bon complement per al viatge. És el seu Aquarius, diu en Dani.
També hi ha una presentació sobre el tractament dels animals amb herbes en lloc de medicines sintètiques. És reconegut que els animals malalts buscaran plantes específiques. Ara és possible comprar concentrats derivats d’aquelles plantes que tindran el mateix efecte, explica Raquel Servitja.
La jornada acaba amb un homenatge a Ernest Sitjes que fa més de mig segle que és pastor. L’altre talent de l’Ernest és musical, i la vetllada continua amb un ball acompanyat per ell cantant i tocant l’acordió i la bateria. Arriben més músics i una orquestra improvisada afegeix quatre acordions, un violí i un cajón. El sopar comença amb una interpretació de ‘Quina taula tan ben parada’. S’ho passen bé tots.
Related Posts
