Els Pirineus Indòmits. Una Renaturalització Sorprent, Steve Cracknell (Sidillà 2023)
Sobre aquest llibre
Extractes | L’autor | Escrits Steve Cracknell es va traslladar a l’Aude, prop de Carcassona, l’any 1997 al mateix temps que els nou óssos arribaven als Pirineus. Va començar a caminar per la muntanya. La qüestió dels óssos i les ovelles sempre va estar present. Però, amb els anys, les protestes van disminuir. Va pensar que els óssos havien estat acceptats.
Aleshores, el 2017, després de la mort de 209 ovelles en una estimbada, les protestes van començar de nou. Va anar a una reunió a Foix i se va adonar del poc que sabia del món dels pastors. I que enfadats estaven…
Va començar a entrevistar pirinencs.
Aviat, va reconèixer que les diferents actituds de les persones davant les reintroduccions no és un tema petit. És el reflex d’un canvi en els valors socials en els darrers setanta anys. Un reflex del divorci entre el món rural i urbà. Això és una cosa que s’aplica no només als Pirineus sinó a tot el Nord Global. A més dels óssos i els llops, hi ha altres nouvinguts més acceptables, la marmota, la cabra salvatge ibèrica, el castor, etc. El ‘salvatge’, va descobrir, és un concepte cultural, com demostren les Festes de l’Ós al Vallespir, Catalunya Nord, ara Patrimoni Cultural de la Humanitat.
A més, a mesura que aprofundia en el tema, es va adonar que no hi ha dos grans blocs de valors. Parlarà amb pastors dels Pirineus, dels Alps i d’Itàlia que toleren els óssos i els llops.
El que tenim és un xoc de valors. Ningú té el monopoli de la veritat.
En la seva edició anglesa, aquest llibre va obtenir el reconeixement de ser destacat amb el Mark Avery’s Nature Book of the Year 2021.
Steve Cracknell entrevistat per Noemí Rodríguez
Extractes
Traducció de Marià Pitarque.
Una tifa calenta!
Fa més de vint anys que en Jérôme és pastor i ara té el seu propi ramat. Té gossos de muntanya per protegir-lo.
La seva pastura d’estiu és just davall dels 2.318 metres d’alçada del port d’Orla. L’accés des del vessant català s’inicia des de l’estació d’esquí de Baqueira‑Beret. Aquest matí d’octubre, però, en Jérôme és a casa.
—M’agradaria participar activament en la qüestió dels óssos als Pirineus i continuar demostrant, amb d’altres, que potser hi ha una tercera via. No és la solució integral que necessitem, però potser n’és una que ens allunyi del debat binari i estèril en què ens trobem. N’estic cansat. O hi estàs a favor o hi estàs en contra. Hi ha gent maca i mala gent. Hi ha París i l’Arieja, ambientalistes i ramaders, urbanites i gent de poble. Tot es planteja sempre d’aquesta manera. Aquest tipus de debat m’irrita.
Però poc després expressa la seva posició.
—Acabo de tornar de la pastura d’estiu. Estic en contra dels óssos. Hi estic en contra! Perquè tenim una comunitat de ramaders que ja no té les habilitats, ni la capacitat, ni la voluntat de crear les condicions que ens permetrien conviure amb els óssos… —I ho vulgui o no, pertanyo a aquesta comunitat de ramaders, sobretot si tens en compte que, allà on vaig al Coserans, fa quinze anys que no s’ha fet res amb aquells óssos. I estan completament bojos. Completament bojos. Quan es fa de nit, no pensen en res més que menjar ovelles…
—Al final hem tingut bons resultats. He perdut tres ovelles durant tot l’estiu. És una desena part de les que hauríem perdut si haguéssim deixat que les ovelles campessin lliurement per la muntanya, el que vindria a ser l’extrem oposat en el ventall de tècniques transhumants… Les ovelles han tornat amb un aspecte magnífic —diu, orgullós.
—Però tenint en compte que he dedicat tot l’any al ramat, m’he dit a mi mateix que aquest any [a la pastura d’estiu] és com jugar a la ruleta russa…
—Avui dia, la gent no s’adona de l’afecció que pots sentir per una ovella. Els sembla que la seva actitud és universal. Es pensen que crio una ovella, [si es mor] em dones 180 €, i ja està. Gràcies. Està bé. Una ovella no és cap bloc de formigó. No és un cotxe. Aquesta és la diferència entre nosaltres. —Si vols saber què vol dir estimar una ovella, compra‑te’n una dotzena per al teu jardí. Cuida‑les durant un any i n’acabaràs estimant alguna. Com t’estimes els gats i els gossos…
Una vegada, dos agents, un home i una dona, van venir a fer autòpsies de dues ovelles mortes. En Jérôme era amb ells. La primera ovella havia mort prop del port d’Orla. Quan anaven cap allà, en Jérôme va veure de reüll alguna cosa grossa. Un ós camina de manera especial.
—El seu cos abraça el vessant —em va explicar en Jérôme—. No és com un ungulat. Quan els ungulats caminen, el seu cos segueix l’acció dels peus. Un ós… creuries que no té peus. Flueix. Flueix pel coster de la muntanya.
En Jérôme va demanar a l’home si havia vist l’ós, però aquest va dir que no.
—Vam continuar fins a la primera ovella. Va ser molt ràpid. Hi havia excrements i pèls d’ós, el cos estava perforat. Morta i remorta. Tots ells van tornar a la cabana.
—Els ensenyo la segona ovella morta. Cerquem excrements. Encara no ens hi havíem posat i pam! Dues piles de merda just una mica més amunt. La dona tenia bosses com aquesta —assenyala una petita bossa de congelador que hi ha sobre la taula—. Va ficar la mà dins la bossa, com si fos un guant per recollir la merda. Agafa la merda, la deixa caure i diu: «Està calenta!». I això que aquell dia feia fred. Anàvem ben abrigats i la tifa estava calenta! I jo que li dic: «Oh, és l’ós que acabem de veure. Hi ha tornat…». A plena llum del dia! A les onze del matí. On dormen les ovelles! …
—No et creuries quin pes em vaig treure de sobre quan vaig veure les ovelles que baixaven del camió a finals d’estiu… [Quan ets a la pastura d’estiu] hi ha alguna cosa que t’atrau, lligada al teu instint de supervivència, pura. Si estimes les teves ovelles i les exposes al perill, estàs caminant a un pas del precipici… Aquest instint de supervivència fa que estiguis vivint al límit durant noranta dies. I llavors, de vegades, pam! Ovelles mortes. Nits sense dormir. Uf!
Parc Nacional del Gran Sasso, Abruços, Itàlia
Pocs dies després, anem a fer el turista a un altre parc nacional, el del Gran Sasso i Monts de la Laga. En Lorenzo condueix l’autobús fins a un coll alt. Des d’allà podem veure Campo Imperatore, una immensa llengua ondulada de pastura oberta. En un costat hi ha uns quants pics, entre els quals el Corno Grande, el més alt dels Apenins amb els seus 2.912 metres, i Dente del Lupo (‘dent de llop’). Travessant el Campo, veiem molts turistes però només unes quantes ovelles. Més tard m’assabento que aquí n’hi ha deu mil, així que deuen estar escampades per la vasta extensió.
En Lorenzo ens ha arranjat una visita a un ramader d’oví.
L’explotació, als afores de Castel del Monte, està dirigida per Giulio Petronio. Els edificis de l’explotació són recents. El pati està replè de maquinària agrícola i, encara que sembli que en Giulio disposa de tot el temps del món per explicar la seva filosofia, el seu telèfon sona tan sovint que de seguida em sento incòmode. Hi ha poques ovelles a la vista. La majoria, dues mil tres-centes són a Campo Imperatore. En Giulio té cinc pastors i altres cinc empleats. Alguns ajuden a cultivar farratge i altres conreus; altres distribueixen i venen el formatge. Ell no tracta amb majoristes. Li pregunto si li cal tenir tantes ovelles per cobrir despeses.
—No —respon.
La majoria de famílies en tenen prou amb cinc‑centes. Les subvencions representen el 70% dels seus ingressos. Fins i tot per a en Giulio, les subvencions són indispensables, ja que representen el 50% dels seus ingressos.
He recollit altres dades estadístiques. Aquí, al Parc Nacional del Gran Sasso, hi ha al voltant de cent vint llops. Hi ha aproximadament seixanta‑sis mil ovelles, quinze mil habitants i quatre‑centes explotacions ramaderes. Per tant, aquí, la probabilitat que hi hagi conflictes és molt alta.
En Giulio ens explica com s’ho fa. Els seus pastors romanen amb les ovelles durant el dia i les reuneixen a la nit. Però la cosa més important és que compta amb «il pastore abruzzese, l’arma bianca nostra» (‘el pastor maremmà abrucès, la nostra arma blanca’). Vint‑i‑cinc gossos pastor, un per a cada cent ovelles. Quan li pregunto quantes ovelles perd per culpa dels llops, ajunta el dit polze i l’índex per formar un cercle. Li demano que confirmi la xifra. Zero, insisteix. Durant els últims tres anys no ha perdut cap ovella a causa dels depredadors.
L’autor
Nascut a Yorkshire, Anglaterra, Steve Cracknell va treballar com a arqueòleg abans de canviar la seva paleta per un teclat. Ara viu al sud de França a les Corberes, prop de Carcassona.
Aficionat al senderisme, els seus dos primers llibres pirinencs es basaven en el senderisme pel GR10 i el GR11. Com a resultat de conèixer agricultors a les muntanyes, es va intrigar per les opinions contradictòries sobre la conservació de la vida salvatge. Així doncs, va estar tres anys parlant amb pastors, caçadors i ecologistes. Què en pensen de les iniciatives de renaturalització? Els Pirineus Indòmits n’és el resultat.
Escrits de Steve Cracknell
Llibres sobre els Pirineus
-
- Els Pirineus Indòmits. Una Renaturalització Sorprent (Sidillà 2023) Edició actualitzada de The Implausible Rewilding of the Pyrenees, amb material addicional de Catalunya.
-
- The Implausible Rewilding of the Pyrenees (Lulu, 2021)
-
- Les Pyrénées Tout en Marchant sur le GR10 (Cairn 2012, Amazon, 2019) Edició francesa de If You Only Walk Long Enough. Traducció de Lucie Morice.
-
- Footprints on the Mountains. The News from the Pyrenees [Petjades a la Muntanya. Notícies dels Pirineus] (CreateSpace 2016)
-
- If You Only Walk Long Enough [Si camines prou. Explorant els Pirineus] (Lulu 2009)
Properament
-
- Mountain People: Tales from the Pyrenees [Gent de Muntanya: Contes dels Pirineus] de Gordon Wilson i Steve Cracknell (Austin Macauley 2023). Mountain People estudia la identitat, la mobilitat, el destí i l’elecció individual: com és realment viure “allà dalt”?
Traducció
-
- 21 Things I Wish I Had Known About Stuttering [21 Coses Que M’agradaria Haver Sabut Sobre el Tartamudeig] de Laurent Lagarde (Amazon 2017)
Arqueologia
Llocs web
-
- Wilding the Pyrenees [La renaturalització dels Pirineus]